Sota aquest original títol (L’all ho és tot pels anglesos) recull Estanislau Verdet 16 cançons (inclosa la que dóna nom al disc). Aquest és el segons disc d’aquest cantant de “la capital de l’Alta Pellofa”, tal i com diu la biografia de la seva pàgina web.

No us espanteu al veure la seva pàgina web: Estanislau Verdet es defineix com a una espècie de profeta del lletgisme, un moviment francament indescriptible, però que podeu veure d’una manera molt clara en les lletres de les seves cançons (que trobareu aquí). Heu de saber que els seguidors del lletgisme s’autoanomenen llamàntols en zel… Que maco.

Anem a fer una petita crítica del disc cançó per cançó:
El xotis dels pronoms febles: una cançó molt curta, amb un ritme de música makina i una lletra bastant… descriptiva?

Jo ploc, tu plous, ell plou: comencem el repertori de lletres lletgistes: Seria plusquamperfecte que un noi es digués Nascle per allo de que si macho és mascle doncs Nacho és Nascle, o per exemple també Agafa un broquil. Insulta’l fins que es panseixi. Comença a quedar clar això del lletgisme, no? Pel què fa a la música, el ritme és un pel repetitiu, però es dissimula força bé.

Cap d’Any: més lletres sense sentit. Aviso, que això es repeteix en tot el disc. Una cançó més lenta que les anteriors, però no massa, no desentona.

Lluç: la cançó estrella del disc, casi. Les lletres tenen una mica més de sentit que les anteriors: es convertirà en lluç, i deixarà d’escoltar Radiohead (llàstima), d’entendre els acudits i de ser irònic (vols dir que ho aconseguirà?), és a dir, que serà com un simple televident, com diu ell. La melodia és bastant fàcil d’entendre, i la lletra s’enganxa força.

Parlem en trevetresí: una mica de paròdia d’aquest accent català (ironia), que segons ell és molt útil per parlar en anglès… Va, en realitat s’està rient de l’accent anglès de la gent de TV3: “Washingten”, “Ardnel Esbarzaneguer”… No sé si he sentit mai parlar en Jordi Novellas, però deu ser divertit… Aquesta hagués triomfat en una caçó rock, però segueix amb el seu estil de música personal…

Dragostea din tei: grandíssima versió de la cançó que cantaven fa uns quants anys O-Zone. Segueixo sense saber què carai diu la cançó, però realment prefereixo aquesta versió a l’original… Quins records!

Som tots uns desgraciats: una lletra a l’estil de la No ho puc sofrir de Quim Vila & Eutanàsia Col·lectiva. Tot un recull d’aquelles coses que fan ràbia, molta ràbia. “I amb aquest pastitxo i no hi ha paper de vater (puta llei de Murfy)”, diu ell. Quanta raó…

La vida em passaria al teu coll (Live at Zimbabwe): el més semblant a una cançó d’amor versió lletgista. Repeteix la idea 2 o 3 vegades, però sona bé, amb música amb arrels africanes. És un directe a no sé on… Diria que aquesta cançó té una mica d’història darrera, algú la sap?

Sóc modern: “Sóc modern, però el més important és que la gent ho sap”. Molt bona lletra. La música del final no m’acaba d’agradar. Devia estar experimentant, aquell dia.

Mitocondris i citoplasmes: per si no en tenia prou amb les classes de biologia, va i titula una cançó així… Arribem a la millor lletra lletgista de tot el disc, diria jo. Increïble. Aquesta lletra la devia fer a partir del Generador de sintagmes lletgistes, segur. La música… bé, com la resta. És la cançó més llarga del disc.

L’any de la picor: 1471, Barcelona. Una gran plaga de puces assola la ciutat… D’aquí ve l’origen, suposo. Música amb influències àrabs, diria jo, que no en tinc ni idea… Potser d’arrels populars… Qui sap. Al final la música s’espatlla, pel meu gust. O potser són els altaveus, que han petat del tot…

Tot: tres lletres que ho signifiquen tot. Estanislau Verdet demostra en aquesta versió la gran admiració que sent per… Josep Cuní. Sense comentaris. La música comença d’una manera molt dolça, amb un piano i un xil·lòfon de metall, com si fos una cançó de bressol.

Un finlandès nascut al Congo: el pobre Estanislau mira al seu voltant, i es veu tan perdut com un pobre finlandès al Congo. No ho ha més, nois. La cançó és bastant curta, i la música són uns quants sintetitzadors amb un ritmillo de fons… No sé, bastant rara, aquesta.

Pare postre: una versió del famosíssim hit del segle I dC, el parenostre. La música està força bé, però és bastant indescriptible, com tot el disc, tot i que al final puja el ritme amb el que sembla una guitarra elèctrica distorsionada, una bateria i alguns instruments de vent…

Avorrits de no fer res: una altra mostra de la capacitat lírica de l’Estanislau: “…i aquí estem avorrits de no fer res.”. Això és tot. La música sembla sorolls fets amb la boca i un sintetitzador de fons.

L’all ho és tot pels anglesos: La que dóna nom al disc. M’encanta el títol, el trobo molt original (perquè no se m’ha acudit a mi? ara podria haver publicat un disc…). La música és bastant repetitiva, i pot arribar a adormir si no vigiles…

Al final de tot hi ha una cançó instrumental… Una altra espècie de cançó de bressol, però una mica més maca que la de Pare Postre.

Resumint: un gran disc, sí senyor. M’agrada el frikisme d’aquest paio… Volia anar a un concert seu a Terrassa, però els meus amics no van voler (perquè?). Aviam si aconsegueixo que vinguin al proper de Barcelona… Per cert, podeu comprar els seus discos des de la seva pàgina web, tant en format digital com en CD.