(Vota)
Loading ...
Nota: Gràcies al comentari del Ramon, veig que realment l’entrada és molt simplista. Ho sento, l’emoció del moment. Preneu-vos-la mig en broma, mig seriosament. Esteu avisats! És la primera crítica a un disc que faig, o sigui que qualsevol crítica a la meva crítica (valgui la redundància) és acceptada de molt bon gust. Tot sigui perquè la crítica del primer disc de l’Estanislau Verdet surti millor…
Sota aquest original títol (L’all ho és tot pels anglesos) recull Estanislau Verdet 16 cançons (inclosa la que dóna nom al disc). Aquest és el segons disc d’aquest cantant de “la capital de l’Alta Pellofa”, tal i com diu la biografia de la seva pàgina web.
No us espanteu al veure la seva pàgina web: Estanislau Verdet es defineix com a una espècie de profeta del lletgisme, un moviment francament indescriptible, però que podeu veure d’una manera molt clara en les lletres de les seves cançons (que trobareu aquí). Heu de saber que els seguidors del lletgisme s’autoanomenen llamàntols en zel… Que maco.
Anem a fer una petita crítica del disc cançó per cançó:
El xotis dels pronoms febles: una cançó molt curta, amb un ritme de música makina i una lletra bastant… descriptiva?
Jo ploc, tu plous, ell plou: comencem el repertori de lletres lletgistes: Seria plusquamperfecte que un noi es digués Nascle per allo de que si macho és mascle doncs Nacho és Nascle, o per exemple també Agafa un broquil. Insulta’l fins que es panseixi. Comença a quedar clar això del lletgisme, no? Pel què fa a la música, el ritme és un pel repetitiu, però es dissimula força bé.
