Don’t mess up a good thing – Eli “Paperboy” Reed & The Pepper Pots by The Pepper Pots

Doncs bé, aquests dos elements rescatadors, s’han trobat per donar forma a ‘Time and Place’ (Double Back, 2011), una petita joia en format EP de quatre temes. La materialització d’una bonica comunió del soul contemporani. Reed i The Pepper Pots havien coincidit en diversos concerts i la seva entesa necessitava noves lleres on transcorre. Llavors sorgí l’oportunitat de gravar conjuntament algunes versions d’artistes com Fontella Bass & Bobby McClure, Lee Moses, Jimy Lewis i Kip Anderson, al Black Pepper Studio a Cornellà de Terri (Girona). Un cant, doncs, a la resistència i persistència del gènere. A la reivindicació de l’aroma clàssic, al reconeixement dels que ja van passar per aquí, una reverència al respecte. Aquest ‘Time and place’ es publica en format CD i en vinil de 7”, i vindrà acompanyat per un DVD documental sobre aquesta curiosa experiència de convergència soul.

Esperem tenir aquest fantàstic vinil entre les mans. Seduir-nos amb melodies plenes de vents, de ritmes càlids i veus femenines. Preguem per continuar rebent benediccions d’aquest tipus i no ho oblidem que segurament tot ja està inventat, però encara queden moltes maneres d’explicar les mateixes coses.

Eli ‘Paperboy’ parlar sobre el soul, la seva condició de blanc i de com veu el mercat de la música en una entrevista a El País.

A aquestes alçades, un disc com ‘Quid pro quo’ pot rebre dues lectures ben diferents. Podem pensar que aquesta gent segueixen fent exactament el mateix que fa 40 anys, sense cap creativitat, sense aportar res interessant i amb un plantejament antiquat i caduc. Potser seria poc intel·ligent, però, quedar-se amb aquesta visió que no deixa de tenir la seva raó.

Un àlbum de Status Quo en ple 2011 amb material nou és també una demostració de la longevitat que pot tenir una banda de rock, superior a la que tenim una majoria de mortals en les nostres carreres professionals, una longevitat per altre part reservada a pocs grups. ‘Quid pro quo’  és també una mostra que, malgrat l’evident manca de noves idees i amb una proposta musical tan senzilla com repetida, es pot seguir en el mercat musical, fent gires internacionals com l’actual i captant l’atenció d’uns i altres.

The Gruixut’s – Que vénen els indies! Segon disc d’aquest grup de rock català amb 11 temes plens d’energia per quan necessiteu emocions sonores contundents. Notables dosis de potencia amb guitarres elèctriques sobre una base rítmica que no descansa. El podeu escoltar al web del grup.

Eddie Vedder – Ukulele Songs Composicions suaus i de notable senzillesa en un plantejament acústic amb veu i ukele com únics protagonistes. S’inclouen dues col·laboracions vocals en dos temes que enriqueixen el conjunt, la de Glen Hansard i la de Cat Power. També hi trobareu una versió tan breu com esplèndida de Dream A Little Dream. Un disc plenament des estressant.

Tim Knol – Days Temes pop amb la veu delicada de Tim Knol. Balades que  s’alternen amb cançons alegres i vitals com Glory Days, Golden Year.s Aquest és el segon disc d’un nou talent que tot just debutava el 2010 i que alguns han comparat amb Wilco o Ryan Adams.

Els Pets – Fan Teatre Gravació en directe feta durant la gira de 2007. Els de Constantí interpreten temes coneguts de la seva llarga trajectòria, algunes sorpreses i nous arranjaments d’algunes cançons emblemàtiques.  El disc és una bona opció per fer boca del que, amb posada en escena cronològica, serà la seva gira d’aquest estiu.

Després de 48 mesos de vestir-nos les oïdes amb la terriblement i bella melangia del seu primer treball tornem a tenir noves peces amb les que variar de forma tranquil·la i pausada el vestuari de les nostres orelles. ‘For Emma, Forever ago’ era una autèntica crida de socors, una absoluta veneració per la pausa, la calma ben entesa i la profunditat sonora. Havia estat composat de forma molt lliure quan Vernon va patir una separació sentimental i va decidir tancar-se tres mesos a una cabanya a Wisconsin. Sí, la fatalitat amorosa i l’aura artística existeixen. Com l’estoïcisme emocional.

Ara, amb l’arribada de ‘Bon Iver’, el temut segon disc, les pors s’esvaeixen en escassos set segons, exactament. És el que triguen a sonar els primers acords de la colpidora Perth. Una obertura de disc que ja paga la pena en si mateixa i que rendibilitza les següents deu cançons. Perquè topem amb la virtuositat de Justin Vernon a la guitarra, les cordes semblen quelcom fluent enlloc de rígid. Repics de bateria segueixen i comencen a farcir l’ambient d’una solemnitat majúscula, esdrúixola, magnificent. I llavors el colofó, la veu que reconeixes amb el temps d’un sospir, com el perfum de la teva estimada. Aquell so tan personal i melancòlic, que no afectat, que et torba i et rendeix. Ja tens l’estomac donant-te senyals de què estàs davant d’alguna cosa molt gran.

Bon Iver té aquella cosa que no saps què és, però el fa superior a la resta. Aquell toc tan personal que pots adjudicar a tants pocs. Després de la primera batzegada arriba Minnesota, WI on observem una aparent nuesa instrumental que va farcint-se a mida que avança la cançó. El viatge cap al gaudi continua amb les mateixes coordenades de partida. I així segueix, parant llavors en paratges més tènues amb peces com Towers, on veiem al Bon Iver més primerenc de nou. Amb algun flirteig digital entremig, i amb una sensibilitat sense rugositats ni excessos insulínics que et pertorba. Amb tot, destacar també el primer senzill d’aquest LP, l’onírica Calgary. On hi ha guitarres afilades, canvis de seqüència, i un creixement geomètric que arriba fins la última estrofa, on Justin Vernon torna a aturar el ritme i deixa finalitzar la cançó com quelcom que recorda a una evaporació. Fins al silenci final, on s’acaba la música. I llavors només ens queda donar les gràcies. Agrair les lliçons de bellesa i tornar a ras de terra, només uns instants, els que triguem en cercar el nom d’alguna ciutat australiana al nostre reproductor.

Al web de Bon Iver podeu descarregar-vos gratuïtament el primer senzill Calgary.

El pas del temps i la veterania han enriquit la instrumentació i han omplert de matisos la música del veterà cantautor i guitarrista americà. Ho va deixar clar en anteriors àlbums com “Graceland” i ho torna a fer a “So Beautiful or So What” on les percussions i les influències africanes agafen de nou protagonisme. Moltes cançons, però, continuen essent bon reflexa de la cançó acústica d’autor nord-americana.

Click here to view the embedded video.

Aquest és un bon disc d’un autor de referència que demostra un cop més com, malgrat els 70 anys a punt de complir, no viu de les rendes del passat i segueix fent bona música.

Click here to view the embedded video.

Com en el seu anterior disc ‘Now’, ‘Train to Your Lover’ ha estat gravat en analògic al “Black Pepper Studio”cercant la sonoritat pròpia del soul. No s’inclou, en aquesta ocasió, altres ritmes com el regae que han estats presents a la seva trajactòria.

Les cançons del grup gironí són de degustació imprescindible per a tots aquells a qui agrada els ritmes contagiosos de la música negre. The Pepper Pots són un bon exemple de com la música que es fa a Catalunya per músics catalans és tan àmplia estilísticament com exportable arreu del món.

Amb vocació internacional, The Pepper Pots han actuat, a més de a Catalunya i España, a ciutats com Tokio, Osaka, San Francisco, Los Ángeles, Berlín, París, Londres, Moscú, Helsinki, Viena i altres. Aquest divendres 29 presenten el treball a casa -sala La Mirona de Salt- i després ho faran a diferents ciutats catalanes i europees.

Click here to view the embedded video.

Julia Stone – The Memory Machine La veu del duet Angus & Julia Stone es presenta en solitari amb un ramet de cançons intimistes. Julia transmet dolces sensacions d’aires temperats i tendreses juvenils.

Chocolate Genius Incorporated – Swan Songs Un treball de 2010 que tal vegada va passar desapercebut i val la pena treure a la llum. Marc Anthony Thomson i Marc Ribot són la veu i guitarra que hi ha al darrera de Chocolate Genius Incorporate. Un disc que mereix nota alta. No us el perdeu.

Ron Sexsmith – Long Player Late Bloomer Un veterà de la americana amb uns vint anys de carrera que retorna amb nou material. Ron Sexsmith és un cantautor canadenc menys conegut del que es mereix i que guanya punts a mida que es va escoltant. Proveu-ho.

Madeleine Peyroux – The Things I’ve Seen Today Una veu revelació de fa pocs anys d’un particular panorama jazzístic on el refresc de sonoritats folk fa apte la proposta per tots els públics. Madeleine ja ha demostrat que és una cantant a tenir força en compte i ara ens porta noves cançons.

Amos Lee – Mission Bell Quart disc d’aquest home bon representant de la cançó d’autor internacional actual. Cançons un pel tristes i amb un punt de nostàlgia en alguns casos i més lluminoses en altres. Al disc hi col·laboren artistes com Lucinda Williams o Willie Nelson.

Rumer – Seasons Of My Soul Una nova sensació amb campanya publicitària al darrera. Temes amb dosis moderades de comercialitat, cançonetes agradables i accessibles per  un públic ampli. Inclou alguns temes recomanables per prendre’s un descans.

Per fer-ne un tast ràpid de totes les novetats anteriors us hem preparat una llista amb 10 temes escollits i alguna cançó addicional que no és entre els artistes comentats.

Les suggerències musicals per la primavera 2011

En un entorn com Nashville i Tennessee, i en general a bona part d’Estats Units, el country segueix essent matèria prima de consum habitual. Només cal veure casos com aquest, el de Taylor Swift o escoltar emissores de ràdio nord-americanes per comprovar que en el país de l’esclavitud,  la lluita racial, els grans rasca cels i les autocaravanes, continuen convisquem els més riscs amb els més pobres i la música blanca amb la d’arrels afro-americanes –diguem-li jazz, blues, hip hop-.

Parlant de ràdios americanes, teniu una bona dosi de country a Live 365, però tornem a  Lady Antebellum. ‘Need You Now’ és el seu segon àlbum a banda d’alguna col·laboració esporàdica com  Never Alone amb Jim Brickman. Les cançons del disc són en general moderadament edulcorades i, tot i apropar-se a la sonoritat surenya americana que recorda les panotxes de blat de moro, les barbacoes i els westerns, tenen una comercialitat pop important. En aquest escenari, la cançó homònima que dóna nom al disc –Grammy 2010 a la cançó de l’any- s’ha convertit amb el tema country més descarregat de la història.

El panorama descrit, però, queda força circumscrit al mercat americà, tot i una gira que ara inicien a Australia o la curiosa existència del petit grup a Facebook ‘We want a concert of Lady Antebellum in Barcelona’.

]]> http://marrameu.com/l%e2%80%99exit-de-lady-antebellum-i-el-country-pop-america/feed/ 2 http://marrameu.com/descobrint-wouter-hamel/ http://marrameu.com/descobrint-wouter-hamel/#comments Fri, 10 Dec 2010 18:06:49 +0000 Eduard Puignou http://marrameu.com/?p=1224 Continua llegint →]]> El cantant i compositor Wouter Hamel, poc conegut encara al nostre país, forma part dels nous talents de l’escena emergent europea. Nascut l’any 1977, aquest músic holandès és un crooner que fusiona elements pop amb una base de jazz. El resultat son temes com Details o el nadalenc Christmas Dinner cantat a duo amb Lilian Hak.

A Hamel se’l compara amb el popular Jamie Cullum, i el cert és que tots dos es mouen pels mateixos paràmetres musicals.  El cantant holandès, que també toca el piano i la guitarra, ha publicat dos discos,  Hamel (2007) i Nobody’s Tune(2009),  i acaba de sortir un DVD titulat ‘One More Time on the Merry-Go-Round’ amb retalls d’actuacions i moments de la vida del artista.  En el vídeo inferior podeu veure’n la presentació.

El nou disc, que ja es pot escoltar a Spotify, és una col·lecció de cançons de diversa època i estil amb el comú denominador de la veu de la cantant. Hi ha duos amb artistes veterans com Ray Charles, Willie Nelson o Dolly Parton. També col·laboracions amb artistes de rock, pop i jazz; des de la versió del tema de Roxy Music ‘More than this’ feta el 2001 amb Charlie Hunter, fins la més recent participació de Norah en un tema del nou disc Belle & Sebastian.

Tot i que ‘…Featuring” és una recopilació força amplia de la participació de la cantant en projectes diversos, la llista del que ha gravat a més dels seus propis discos no s’acaba aquí. En aquest àlbum no hi són, per exemple, In The Dark, una cançó en que s’acompanya del pianista Jools Holand. Tampoc hi és I Don’t Want Anything To Change, un duo amb directe amb Bonnie Riatt, ni cap tema de l’esplèndid  àlbum New York City en que Norah Jones era la veu de The Peter Malick Group. Aquest últim és un treball poc conegut però que es troba entre el millor que ha fet Norah Jones

“És tan entusiasmant, afalagant i divertit quan aconsegueixo cantar amb algú que admiro.”

Norah Jones