Després de setmanes al Puerto de Santa María (Càdiz), als estudis del productor Paco Loco, Mishima han anunciat que el seu nou disc veurà la llum el proper 27 de març, sota el títol ‘L’amor feliç’. Aquest nom prové de la cançó  de George Brassens Il n’ya pas d’amour hereux que van versionar, juntament amb la cantant de Stereolab, Laetitia Sadier al concert de tancament de la darrera gira al Palau de la Música. A més, Mishima ens avancen que el primer senzill d’aquest nou treball durà per títol ‘L’última ressaca’ i es posarà a la venda en format digital el proper 21 de febrer. La banda també ha informat que el primer concert d’aquesta gira de presentació serà el proper 13 d’abril a l’Auditori de Girona.

Després de l’èxit aclaparador del seu darrer disc ‘Ordre i aventura’ (Sones, 2010), Mishima tornen a l’engranatge amb el que serà el seu sisè disc, quart cantat en català. Aquest treball ha de representar la consolidació del projecte que des de fa més d’una dècada defensen aquests nois de Barcelona encapçalats per l’enginy de David Carabén. Esperem que la gran quantitat d’expectatives vessades no suposin una tensió extra pel gaudi d’aquest grapat de noves cançons.

Primerament, el segell Discmedi edita, sota el treballat títol de ‘El millor pop en català de 2011’, una compilació del que consideren ha estat el bo i millor de la producció autòctona enguany. El seu criteri abraça música cantada en català, no només treballs produïts al nostre país. El compacte recull els pesos pesants de l’escena com Antònia Font, Mishima, Manel o Els Amics de les Arts, combinant-ho amb peces de bandes menys superficials, però justament no menys interessants, com Illa Carolina, Oliva Trencada, Bedroom o Litoral. Així doncs, una selecció massa evident i previsible en la seva gran majoria, però que ens servirà per conèixer el pols dels grups de llengua vernacla.

D’altra banda, una molt bona proposta és el recopilatori que el presentador d’Icat FM, Albert Puig, publica per segon any: ‘Delicatessen 2’ (Música Global, 2011). Puig rastreja tota melodia radiada durant aquest any al seu programa emès cada vespre, per destriar-ne el que considera millor i més representatiu dels darrers 365 dies. La selecció no es limita a artistes d’aquí, tot i que aquests conformen l’eix vertebrador de la compilació. Així es succeeixen noms com els de Band of Horses, Standstill, Refree, Little Wings o Mazoni. Amb tot, una selecció molt personal però a la que s’agraeix el component subjectiu. Els artistes triats denoten que Albert Puig coneix el mercat i sap remenar i disposar d’una forma coherent, sempre amb decoració personal, però amb un agraït punt de vista que escapa del més mercantilment previsible.

Gnaposs és des de fa uns anys guitarra d’Els Pets, i ha col·laborat amb d’altres projectes com Shuarma, The Bon Scott Band o Lorenzo Santamaría. El seu projecte, propi, Gnaposs existeix, però, des de l’any 2002 i aquest ‘Hapiness Vol.I’ (RGB Suports, 2011) és la seva cinquena referència de llarga durada. Es tracta d’un projecte de preeminència musical i sonora, on el funk gaudeix d’una posició privilegiada. Tanmateix són molts els estils que conflueixen en les seves cançons, com per exemple el blues, el rock i el jazz-fusió. Tot plegat genera un conglomerat de música “easy-listening” d’agraïda escolta i digestió gens costosa. I això és gràcies a una excel·lent i treballada producció, al estil nord-americà, on tots els elements es conformen per fer un producte consumible, però que no deixa de banda estàndards de qualitat, coherència artística i honestedat artística.

Click here to view the embedded video.

Així doncs, Gnaposs, amb David Mñoz al capdavant, i la col·laboració de Jordi Franco i Pere Foved, és una bona opció per musicar estones quotidianes, per trobar la companyia musical de diversos moments i molt recomanada per aquells qui els agrada la varietat i valoren la qualitat del producte.

Finalment recordar que els dies 9 i 10 de desembre Gnaposs estaran presentant el seu nou disc a la sala Jamboree de Barcelona.

CCC són una formació catalana que des de fa temps practiquen una música alegre, ballable. Indietronica basada en samplers pampalluguejants i ritmes de ball desacomplexats. Les seves melodies desprenen bones sensacions i vibracions efervescents. Com els bons presagis que apuntaven des de què van començar a donar senyals de vida. Així, al 2009, van guanyar el Levi’s Unfamous Award per davant d’altres 1.800 participants. A més la seva maqueta va ser triada com la millor de l’any per la revista Mondosonoro. Tot plegat els va portar a actuar amb bandes cabdals del gremi com !!! o These New Puritans. Per tot plegat, aquest primer llarga duració se’ns presentava com una peça a tenir en compte.

Click here to view the embedded video.

Així mateix, ‘Barcelona’ aconsegueix complir les premonicions malgrat la seva curta duració, només sis peces. Entre aquestes destacar cançons com ‘Dreams’ o ‘No radar’ on podem copsar amb plenitud l’essència ballable del grup. És un treball acurat, ben definit, i que fuig de les pretensions. Apte per esvair la mala llet matinera camí a la feina, o per encetar qualsevol festa i fer que alguns comencin a vessar el contingut dels seus gots sobre la pista.

Recomanar doncs ‘Barcelona’ per conèixer de prop els Chinese Christmas Cards. Encara que molts ja els coneixereu sense saber-ho. Només cal recordar la campanya de Free Damm a la televisió, posar a l’imaginari la cara desencaixada d’Alex Brendemühl fent jogging i se’ns apareixeran a les oïdes les notes de ‘Welcome to my life’, brillant hit instantani dels CCC.

Pots escoltar el seu disc a Spotify, aquí.

Glissando han estat un dels pals de paller de la nova fornada de la música catalana. Des de fa deu anys batallen per les trinxeres del pop amb la seva proposta minimalista, carregada d’espais sonors eteris i perfumada amb un cert toc naïf. Per tant, cada nou treball d’aquesta banda de Barcelona és una bona oportunitat per tastar la salut del panorama i intuir noves línies de creació. Com dèiem, aquest cop Glissando s’atreveix a fer un disc de versions. Quelcom molt comú al mercat anglosaxó, però encara exòtic per aquestes terres. Les bandes escollides i les cançons triades són un bon exemple dels gustos dels membres de la formació. Així, podrem trobar revisions de peces coetànies i catalanes com el Deixa’m creure de Mishima, el Batisfako Katiuskas dels Antònia Font o el Maleeixo el temps de Raydibaum. També podrem trobar adaptacions –amb traducció inclosa- d’artistes internacionals. Per exemple Fireflies (Cuques de llum) dels Owl City, For you blue (Em tens a platet) de The Beatles, el Human (Humà) de The Killers o el Flume (En contacte) de Bon Iver.

Aquest original treball va ser gravat a l’ermita de Sant Sebastià de Montmajor a Caldes de Montbuï. El guitarra Marc Sora explica que el fet d’enregistrar-ho tot a una església ha permès aconseguir una acústica pròpia i irrepetible. A banda d’això, el grup també ha hagut de treballar a fons perquè les adaptacions al català fossin alhora creïbles i adequades. Amb tot, doncs, un interessant treball, al mateix temps que original, i que s’haurà d’escoltar amb les oïdes ben obertes.

A aquestes alçades, un disc com ‘Quid pro quo’ pot rebre dues lectures ben diferents. Podem pensar que aquesta gent segueixen fent exactament el mateix que fa 40 anys, sense cap creativitat, sense aportar res interessant i amb un plantejament antiquat i caduc. Potser seria poc intel·ligent, però, quedar-se amb aquesta visió que no deixa de tenir la seva raó.

Un àlbum de Status Quo en ple 2011 amb material nou és també una demostració de la longevitat que pot tenir una banda de rock, superior a la que tenim una majoria de mortals en les nostres carreres professionals, una longevitat per altre part reservada a pocs grups. ‘Quid pro quo’  és també una mostra que, malgrat l’evident manca de noves idees i amb una proposta musical tan senzilla com repetida, es pot seguir en el mercat musical, fent gires internacionals com l’actual i captant l’atenció d’uns i altres.

La que segueix és una llista de 14 cançons de luxe noves d’aquest any amb alguna concessió a 2010, una tria que ha passat a formar part d’aquesta personal banda sonora vip. Són petites perles sense altre limitació estilística que el bon gust, balades acústiques o temes elèctrics, cantades en anglès o en català, fetes a casa o a milers de quilòmetres.

Més llistes musicals:

• 6 suggeriments muscals per estrenar novetats primeverals
• Noves llistes de cançons

El que fan els nois i noia de Le Petit Remon pot no ser de fàcil digestió pels amants de la música comercial. El seu so transpua influències rockeres, psicodèliques i elements de difícil i innacessària catelogació. Tot plegat es vesteix amb un folk creatiu i cert ambient lisèrgic. Tot i que algunes cançons entren bé a la primera escolta, cal escoltar-les amb detall per gaudir-les.

Le Petit Ramon és el nom artístic d’un projecte iniciat l’any 2002 per Ramon Faura, un artista amb trajectòria musical prèvia a la d’aquest grup que actualment completen la violoncelista Elvis JV i el percussionista Xavi Tasies. Sigui com sigui, ‘Brou’ és un bon disc poc convencional que s’ha fet sense pensar en les llistes d’èxits ni en rimes enganxoses, un fet comú a tot el recorregut de la formació.

A Spotify es pot escoltar el disc sencer, i si vols veure i escolotar com sona en directe pots fer-ho als concerts dels vespres de la UB dijous dia 7, i també divendres 8 a la sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat.

The Gruixut’s – Que vénen els indies! Segon disc d’aquest grup de rock català amb 11 temes plens d’energia per quan necessiteu emocions sonores contundents. Notables dosis de potencia amb guitarres elèctriques sobre una base rítmica que no descansa. El podeu escoltar al web del grup.

Eddie Vedder – Ukulele Songs Composicions suaus i de notable senzillesa en un plantejament acústic amb veu i ukele com únics protagonistes. S’inclouen dues col·laboracions vocals en dos temes que enriqueixen el conjunt, la de Glen Hansard i la de Cat Power. També hi trobareu una versió tan breu com esplèndida de Dream A Little Dream. Un disc plenament des estressant.

Tim Knol – Days Temes pop amb la veu delicada de Tim Knol. Balades que  s’alternen amb cançons alegres i vitals com Glory Days, Golden Year.s Aquest és el segon disc d’un nou talent que tot just debutava el 2010 i que alguns han comparat amb Wilco o Ryan Adams.

Els Pets – Fan Teatre Gravació en directe feta durant la gira de 2007. Els de Constantí interpreten temes coneguts de la seva llarga trajectòria, algunes sorpreses i nous arranjaments d’algunes cançons emblemàtiques.  El disc és una bona opció per fer boca del que, amb posada en escena cronològica, serà la seva gira d’aquest estiu.

Després de 48 mesos de vestir-nos les oïdes amb la terriblement i bella melangia del seu primer treball tornem a tenir noves peces amb les que variar de forma tranquil·la i pausada el vestuari de les nostres orelles. ‘For Emma, Forever ago’ era una autèntica crida de socors, una absoluta veneració per la pausa, la calma ben entesa i la profunditat sonora. Havia estat composat de forma molt lliure quan Vernon va patir una separació sentimental i va decidir tancar-se tres mesos a una cabanya a Wisconsin. Sí, la fatalitat amorosa i l’aura artística existeixen. Com l’estoïcisme emocional.

Ara, amb l’arribada de ‘Bon Iver’, el temut segon disc, les pors s’esvaeixen en escassos set segons, exactament. És el que triguen a sonar els primers acords de la colpidora Perth. Una obertura de disc que ja paga la pena en si mateixa i que rendibilitza les següents deu cançons. Perquè topem amb la virtuositat de Justin Vernon a la guitarra, les cordes semblen quelcom fluent enlloc de rígid. Repics de bateria segueixen i comencen a farcir l’ambient d’una solemnitat majúscula, esdrúixola, magnificent. I llavors el colofó, la veu que reconeixes amb el temps d’un sospir, com el perfum de la teva estimada. Aquell so tan personal i melancòlic, que no afectat, que et torba i et rendeix. Ja tens l’estomac donant-te senyals de què estàs davant d’alguna cosa molt gran.

Bon Iver té aquella cosa que no saps què és, però el fa superior a la resta. Aquell toc tan personal que pots adjudicar a tants pocs. Després de la primera batzegada arriba Minnesota, WI on observem una aparent nuesa instrumental que va farcint-se a mida que avança la cançó. El viatge cap al gaudi continua amb les mateixes coordenades de partida. I així segueix, parant llavors en paratges més tènues amb peces com Towers, on veiem al Bon Iver més primerenc de nou. Amb algun flirteig digital entremig, i amb una sensibilitat sense rugositats ni excessos insulínics que et pertorba. Amb tot, destacar també el primer senzill d’aquest LP, l’onírica Calgary. On hi ha guitarres afilades, canvis de seqüència, i un creixement geomètric que arriba fins la última estrofa, on Justin Vernon torna a aturar el ritme i deixa finalitzar la cançó com quelcom que recorda a una evaporació. Fins al silenci final, on s’acaba la música. I llavors només ens queda donar les gràcies. Agrair les lliçons de bellesa i tornar a ras de terra, només uns instants, els que triguem en cercar el nom d’alguna ciutat australiana al nostre reproductor.

Al web de Bon Iver podeu descarregar-vos gratuïtament el primer senzill Calgary.