“Els còmics de Superman / Els discos de vinil / Tot es podrirà lentament / com ho fa el teu ridícul instint”.

Històries d’amor i desamor, porcions de quotidianitat amb noms propis, referències pop. Tot plegat, això que forma la tornada de la bonica Els teus tresors, són les peces que conformen la delicada però vigorosa proposta d’Élena i que representa el seu quart treball, D’herois i desastres (Warner-Music Bus, 2011). El grup català defensa una nova fornada de la seva sedosa música amb aquest disc de bones intencions i que representa la consolidació d’aquest espai que defensen dins la música autòctona.

Una marca pròpia basada en la veu i la presència escènica d’Helena Miquel, musa innegable de l’indie local, i propietària d’un to vocal que desperta les ganes de repartir abraçades, descalçar-se els peus i recordar que els romanticismes ben entesos mai passen de moda.

Però Élena també és la defensa de la frescor pop, de les melodies de pes lleuger, les sinuoses línies de guitarra de Raül Moya o les seccions de vents que omplen de triomfalisme i vitalitat temes com Incendis. Aquesta estructura melòdica ve farcida amb lletres d’històries properes, palpables. Algunes amb principi i final inclòs, concebent la narrativitat de les cançons com espais propis. Tots ells exposant narracions sobre desenganys, dones que negocien amb la vida això de surfejar per la trentena,
de misèries conegudes, encara que sense oblidar aquells dies de bon regust que demanaries com a aperitiu de la resta de jornades per viure. Tot plegat esdevé en onze cançons sinceres i de senzillesa efectista. Destacar Auguris, primer senzill i que esdevé un manual de tres minuts escassos de cançó pop, i també Fugir de matinada, on s’acompassen tempos lents amb passatges vitalistes.

En definitiva D’herois i desastres resulta un disc efectiu, vigorós en certs passatges i amb una sinceritat d’intencions impregnada que el dota de personalitat. Elements que ja trobàvem al disc anterior de la banda liderada per Helena Miquel, Un cafè, setanta matins (Warner Music Spain-Music Bus, 2009). Aquell se’ns presentava com a novedós, després dels inicis anglòfons i més foscos del grup, i ara es perd lleugerament aquell punt de frescor.

Les bondats ens segueixen fent somriure, però perdent l’efecte sorpresa que ens havia aconseguit despertar aquell treball. La quotidianitat, però, confiem que
continuarà sorprenen-nos.

A aquestes alçades, un disc com ‘Quid pro quo’ pot rebre dues lectures ben diferents. Podem pensar que aquesta gent segueixen fent exactament el mateix que fa 40 anys, sense cap creativitat, sense aportar res interessant i amb un plantejament antiquat i caduc. Potser seria poc intel·ligent, però, quedar-se amb aquesta visió que no deixa de tenir la seva raó.

Un àlbum de Status Quo en ple 2011 amb material nou és també una demostració de la longevitat que pot tenir una banda de rock, superior a la que tenim una majoria de mortals en les nostres carreres professionals, una longevitat per altre part reservada a pocs grups. ‘Quid pro quo’  és també una mostra que, malgrat l’evident manca de noves idees i amb una proposta musical tan senzilla com repetida, es pot seguir en el mercat musical, fent gires internacionals com l’actual i captant l’atenció d’uns i altres.

El que fan els nois i noia de Le Petit Remon pot no ser de fàcil digestió pels amants de la música comercial. El seu so transpua influències rockeres, psicodèliques i elements de difícil i innacessària catelogació. Tot plegat es vesteix amb un folk creatiu i cert ambient lisèrgic. Tot i que algunes cançons entren bé a la primera escolta, cal escoltar-les amb detall per gaudir-les.

Le Petit Ramon és el nom artístic d’un projecte iniciat l’any 2002 per Ramon Faura, un artista amb trajectòria musical prèvia a la d’aquest grup que actualment completen la violoncelista Elvis JV i el percussionista Xavi Tasies. Sigui com sigui, ‘Brou’ és un bon disc poc convencional que s’ha fet sense pensar en les llistes d’èxits ni en rimes enganxoses, un fet comú a tot el recorregut de la formació.

A Spotify es pot escoltar el disc sencer, i si vols veure i escolotar com sona en directe pots fer-ho als concerts dels vespres de la UB dijous dia 7, i també divendres 8 a la sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat.

The Gruixut’s – Que vénen els indies! Segon disc d’aquest grup de rock català amb 11 temes plens d’energia per quan necessiteu emocions sonores contundents. Notables dosis de potencia amb guitarres elèctriques sobre una base rítmica que no descansa. El podeu escoltar al web del grup.

Eddie Vedder – Ukulele Songs Composicions suaus i de notable senzillesa en un plantejament acústic amb veu i ukele com únics protagonistes. S’inclouen dues col·laboracions vocals en dos temes que enriqueixen el conjunt, la de Glen Hansard i la de Cat Power. També hi trobareu una versió tan breu com esplèndida de Dream A Little Dream. Un disc plenament des estressant.

Tim Knol – Days Temes pop amb la veu delicada de Tim Knol. Balades que  s’alternen amb cançons alegres i vitals com Glory Days, Golden Year.s Aquest és el segon disc d’un nou talent que tot just debutava el 2010 i que alguns han comparat amb Wilco o Ryan Adams.

Els Pets – Fan Teatre Gravació en directe feta durant la gira de 2007. Els de Constantí interpreten temes coneguts de la seva llarga trajectòria, algunes sorpreses i nous arranjaments d’algunes cançons emblemàtiques.  El disc és una bona opció per fer boca del que, amb posada en escena cronològica, serà la seva gira d’aquest estiu.

Després de 48 mesos de vestir-nos les oïdes amb la terriblement i bella melangia del seu primer treball tornem a tenir noves peces amb les que variar de forma tranquil·la i pausada el vestuari de les nostres orelles. ‘For Emma, Forever ago’ era una autèntica crida de socors, una absoluta veneració per la pausa, la calma ben entesa i la profunditat sonora. Havia estat composat de forma molt lliure quan Vernon va patir una separació sentimental i va decidir tancar-se tres mesos a una cabanya a Wisconsin. Sí, la fatalitat amorosa i l’aura artística existeixen. Com l’estoïcisme emocional.

Ara, amb l’arribada de ‘Bon Iver’, el temut segon disc, les pors s’esvaeixen en escassos set segons, exactament. És el que triguen a sonar els primers acords de la colpidora Perth. Una obertura de disc que ja paga la pena en si mateixa i que rendibilitza les següents deu cançons. Perquè topem amb la virtuositat de Justin Vernon a la guitarra, les cordes semblen quelcom fluent enlloc de rígid. Repics de bateria segueixen i comencen a farcir l’ambient d’una solemnitat majúscula, esdrúixola, magnificent. I llavors el colofó, la veu que reconeixes amb el temps d’un sospir, com el perfum de la teva estimada. Aquell so tan personal i melancòlic, que no afectat, que et torba i et rendeix. Ja tens l’estomac donant-te senyals de què estàs davant d’alguna cosa molt gran.

Bon Iver té aquella cosa que no saps què és, però el fa superior a la resta. Aquell toc tan personal que pots adjudicar a tants pocs. Després de la primera batzegada arriba Minnesota, WI on observem una aparent nuesa instrumental que va farcint-se a mida que avança la cançó. El viatge cap al gaudi continua amb les mateixes coordenades de partida. I així segueix, parant llavors en paratges més tènues amb peces com Towers, on veiem al Bon Iver més primerenc de nou. Amb algun flirteig digital entremig, i amb una sensibilitat sense rugositats ni excessos insulínics que et pertorba. Amb tot, destacar també el primer senzill d’aquest LP, l’onírica Calgary. On hi ha guitarres afilades, canvis de seqüència, i un creixement geomètric que arriba fins la última estrofa, on Justin Vernon torna a aturar el ritme i deixa finalitzar la cançó com quelcom que recorda a una evaporació. Fins al silenci final, on s’acaba la música. I llavors només ens queda donar les gràcies. Agrair les lliçons de bellesa i tornar a ras de terra, només uns instants, els que triguem en cercar el nom d’alguna ciutat australiana al nostre reproductor.

Al web de Bon Iver podeu descarregar-vos gratuïtament el primer senzill Calgary.

El grup aporta una nota diferencial a la música que es fa actualment a Catalunya, i ho fa per partida doble. Per un costat, són els únics que canten alternativament en català i francès. Per un altre, la seva proposta inclou una personal visió de la chanson francesa en uns temps en els que ni el francés ni l’estil són habituals a casa nostra. La seva és doncs, una aposta valenta i peculiar que, a més, té un resultat prou interessant.

A ‘Bigoti Vermell’, hi trobem cançons tan senzilles com boniques. Escolteu per exemple la delicada veu d’Anna Roig cantant una història romàntica a Petons Entre Camions. El tema que dóna nom a l’àlbum és una simpàtica història que s’ha presentat com primer single i videoclip en la que s’explica en clau divertida una situació que pot no ser-ho tant.

Click here to view the embedded video.

El pas del temps i la veterania han enriquit la instrumentació i han omplert de matisos la música del veterà cantautor i guitarrista americà. Ho va deixar clar en anteriors àlbums com “Graceland” i ho torna a fer a “So Beautiful or So What” on les percussions i les influències africanes agafen de nou protagonisme. Moltes cançons, però, continuen essent bon reflexa de la cançó acústica d’autor nord-americana.

Click here to view the embedded video.

Aquest és un bon disc d’un autor de referència que demostra un cop més com, malgrat els 70 anys a punt de complir, no viu de les rendes del passat i segueix fent bona música.

Click here to view the embedded video.

Angus and Julia Stone Memories Of An Old Friend Els germans Stone han tornat amb el seu quart àlbum. Noves composicions pròpies amb textures suaus, veus delicades, musiques de piano, violí i guitarres.

Anímic Hannah El grup català presenta un recull de cançons alternativament cantades en català i anglès tal i com ja han fet en discos anteriors. Coherents pel que fa a idioma en la diferent nacionalitat de la parella que lidera la formació. Melodies suaus, artesania ben treballada per passar estones de recolliment en companyia o en solitari.

Emily Jane White Ode to Sentience Un treball publicat el passat 2010 que mereix atenció si us va passar desapercebut. La cantautora californiana Emily Jane canta amb sensibilitat temes que transmeten certa inquietud, però també cançons acollidores i de notable bellesa com la mateixa The Cliff.

Le Petit Ramon Brou Abril ha estat el més de publicació d’aquest disc del trio barceloní. Tot i que ells no s’etiqueten així, Le Petit Ramon s’acosten al blues i al rock sense complexes ni condicionants temporals en un treball més que interessant. Brou és un àlbum que agradarà als que cerquen sonoritats potser passades de moda, ritmes i estètiques diferents als predominants en l’escenari pop actual. Un gran disc.

Com en el seu anterior disc ‘Now’, ‘Train to Your Lover’ ha estat gravat en analògic al “Black Pepper Studio”cercant la sonoritat pròpia del soul. No s’inclou, en aquesta ocasió, altres ritmes com el regae que han estats presents a la seva trajactòria.

Les cançons del grup gironí són de degustació imprescindible per a tots aquells a qui agrada els ritmes contagiosos de la música negre. The Pepper Pots són un bon exemple de com la música que es fa a Catalunya per músics catalans és tan àmplia estilísticament com exportable arreu del món.

Amb vocació internacional, The Pepper Pots han actuat, a més de a Catalunya i España, a ciutats com Tokio, Osaka, San Francisco, Los Ángeles, Berlín, París, Londres, Moscú, Helsinki, Viena i altres. Aquest divendres 29 presenten el treball a casa -sala La Mirona de Salt- i després ho faran a diferents ciutats catalanes i europees.

Click here to view the embedded video.

En un entorn com Nashville i Tennessee, i en general a bona part d’Estats Units, el country segueix essent matèria prima de consum habitual. Només cal veure casos com aquest, el de Taylor Swift o escoltar emissores de ràdio nord-americanes per comprovar que en el país de l’esclavitud,  la lluita racial, els grans rasca cels i les autocaravanes, continuen convisquem els més riscs amb els més pobres i la música blanca amb la d’arrels afro-americanes –diguem-li jazz, blues, hip hop-.

Parlant de ràdios americanes, teniu una bona dosi de country a Live 365, però tornem a  Lady Antebellum. ‘Need You Now’ és el seu segon àlbum a banda d’alguna col·laboració esporàdica com  Never Alone amb Jim Brickman. Les cançons del disc són en general moderadament edulcorades i, tot i apropar-se a la sonoritat surenya americana que recorda les panotxes de blat de moro, les barbacoes i els westerns, tenen una comercialitat pop important. En aquest escenari, la cançó homònima que dóna nom al disc –Grammy 2010 a la cançó de l’any- s’ha convertit amb el tema country més descarregat de la història.

El panorama descrit, però, queda força circumscrit al mercat americà, tot i una gira que ara inicien a Australia o la curiosa existència del petit grup a Facebook ‘We want a concert of Lady Antebellum in Barcelona’.

]]> http://marrameu.com/l%e2%80%99exit-de-lady-antebellum-i-el-country-pop-america/feed/ 2