Després de setmanes al Puerto de Santa María (Càdiz), als estudis del productor Paco Loco, Mishima han anunciat que el seu nou disc veurà la llum el proper 27 de març, sota el títol ‘L’amor feliç’. Aquest nom prové de la cançó  de George Brassens Il n’ya pas d’amour hereux que van versionar, juntament amb la cantant de Stereolab, Laetitia Sadier al concert de tancament de la darrera gira al Palau de la Música. A més, Mishima ens avancen que el primer senzill d’aquest nou treball durà per títol ‘L’última ressaca’ i es posarà a la venda en format digital el proper 21 de febrer. La banda també ha informat que el primer concert d’aquesta gira de presentació serà el proper 13 d’abril a l’Auditori de Girona.

Després de l’èxit aclaparador del seu darrer disc ‘Ordre i aventura’ (Sones, 2010), Mishima tornen a l’engranatge amb el que serà el seu sisè disc, quart cantat en català. Aquest treball ha de representar la consolidació del projecte que des de fa més d’una dècada defensen aquests nois de Barcelona encapçalats per l’enginy de David Carabén. Esperem que la gran quantitat d’expectatives vessades no suposin una tensió extra pel gaudi d’aquest grapat de noves cançons.

El festival de música electrònica Sónar ha donat a conèixer aquest matí els primers noms per a la seva edició d’enguany, que es celebrarà els dies 14, 15 i 16 de juny a Barcelona. La primera tongada d’artistes confirmats reafirma la tendència de l’esdeveniment, combinant alguns dels dj’s més rellevants de l’escena electrònica, amb bandes i formacions de reconegut prestigi i caracteritzades per un element innovador comú.

Així, un dels noms que més llueix és el de The Roots, una de les formacions més en forma del hip hop nord-americà, i que des de fa anys persevera en la creació i obertura del seu gènere. Destacar també a l’incombustible Fatboy Slim. Norman Cook oferirà una nova sessió del seu reguitzell de hits perdurables i rebentadors de pistes. Com també ho farà Richie Hawtin, gurú del techno i artista reincident al Sònar. Dins aquest mateix àmbit també sobresurten noms com Laurent Garnier, mestre i precursor de l’electrònica, presentant el seu darrer projecte LBS. Un dels noms de 2011, James Blake, que en aquesta ocasió mostrarà la seva vessant de punxa-discs, o bandes cimentades en l’experimentació i el talent com Mouse on Mars, Friendly Fires o Metronomy.

Finalment destacar dos dels noms de casa que participaran al festival. Primerament el reconegut dj John Talabot, personatge que manté el seu anonimat però que no para de recollir bones crítiques a nivell internacional, amb monumentals temes com el single Destiny. I també els barcelonins The Suicide of Western Culture, ambaixadors arreu d’un so cru, de vocació apocalíptica i tirada hipnòtica.

Podeu consultar la programació sencera al web del festival.

Granit són l’Alba i la Cristina practicant orfebreria via sintetizadors. El seu pop és dolç però amb caràcter. Generen textures i melodies ambientals reconeixibles. Crescendos i bucles de tall analògic. Tot el seu univers propi es veu perfectament plasmat en el videoclip que l’artista Lluís Panadès els ha fet pel tema ‘Marea Viva’. Hipnòtic, esponjós, addictiu.

GRANIT – MAREA VIVA from Panaframe on Vimeo.

Recomanar, doncs, molt fermament, aquesta primera referència de Granit. Està disponible a iTunes i Spotify; en format físic només es van publicar 300 còpies de vinil. Al Bandcamp de Granit podeu escoltar-lo sencer i simplement acceptar que us acabeu d’enamorar.

Aquest vespre comença la tercera edició del cicle A Viva Veu, una de les propostes que donen sentit i forma a l’escena “underground” catalana. Des de 2009, la gent d’A Viva Veu organitza concerts desendollats al Fantástico Bar del centre de Barcelona, durant cada dijous. L’entrada és lliure i la gent pot dipositar en un cistell el que creu que costa l’espectacle que acaba de veure.

Així, a més de fomentar la vessant artesana i altruista dels entusiastes de la música, A Viva Veu ofereix la possibilitat de veure bandes amb molt poca projecció mediàtica, però sempre amb una innegable aptitud artística. A Viva Veu es converteixen en procuradors de bandes autòctones per a poder conèixer, donar suport en directe i acabar-se fent-se’n fan. La seva diligent trajectòria els ha portat a guanyar-se el respecte del sector, i a col·laborar en festivals de la mida del Primavera Sound o el Faraday.

Amb tot, avui dia 2 de febre el cicle A Viva Veu engega amb l’actuació de mistu-mistu, projecte del reputat instrumentista Miquel Sospedra, on l’experimentació es converteix en excusa creativa. Tanmateix durant les properes setmanes podrem gaudir d’actuacions com les de Mounsier H, La Orquestra del Caballo Ganador Arthur Caravan, Ferran Palau (Anímic), Bedroom o Mates Mates. Podeu saber més d’A Viva Veu al seu enriquidor bloc.

Don’t mess up a good thing – Eli “Paperboy” Reed & The Pepper Pots by The Pepper Pots

Doncs bé, aquests dos elements rescatadors, s’han trobat per donar forma a ‘Time and Place’ (Double Back, 2011), una petita joia en format EP de quatre temes. La materialització d’una bonica comunió del soul contemporani. Reed i The Pepper Pots havien coincidit en diversos concerts i la seva entesa necessitava noves lleres on transcorre. Llavors sorgí l’oportunitat de gravar conjuntament algunes versions d’artistes com Fontella Bass & Bobby McClure, Lee Moses, Jimy Lewis i Kip Anderson, al Black Pepper Studio a Cornellà de Terri (Girona). Un cant, doncs, a la resistència i persistència del gènere. A la reivindicació de l’aroma clàssic, al reconeixement dels que ja van passar per aquí, una reverència al respecte. Aquest ‘Time and place’ es publica en format CD i en vinil de 7”, i vindrà acompanyat per un DVD documental sobre aquesta curiosa experiència de convergència soul.

Esperem tenir aquest fantàstic vinil entre les mans. Seduir-nos amb melodies plenes de vents, de ritmes càlids i veus femenines. Preguem per continuar rebent benediccions d’aquest tipus i no ho oblidem que segurament tot ja està inventat, però encara queden moltes maneres d’explicar les mateixes coses.

Eli ‘Paperboy’ parlar sobre el soul, la seva condició de blanc i de com veu el mercat de la música en una entrevista a El País.

Reina Republicana són deu temes de pop vitalista, amb marcat accent naïf. Hereus de les propostes estatals dels 90’s. Ràpidament apareixen a l’imaginari bandes com Niza, La Buena Vida i, especialment, les Charades, degut principalment a la veu de la cantant Maite. Aquest disc, doncs, té el pop com a pal de paller. Perfectes estructures de guitarra i bateria, coronades per una dolça i innocent veu. Els temps, així com els estils diferenciats de cadascuna de les cançons, marquen una rica varietat. D’aquesta manera trobem immediatesa adolescent a temes com ‘La reina’ o ‘Clonidina’, contraposada amb calma, baixada de revolucions, i onades escumoses a d’altres com ‘Mar diamante’.

Reina Republicana, per aquest seu debut, ha comptat amb una col·laboració força especial, com és la del duet Los Pilotos, que no són altres que Florent i Banin de Los Planetas. Ambdós s’han encarregat de pintar atmosferes sintetitzades amb un gran encert per diferents peces i arranjant acords d’alta volada, com en la precisa i excelsa ‘Dime qué vas a hacer’.

Reina Republicana, doncs, han parit un molt bon disc de debut que ve a confirmar les bones expectatives després de les seves primeres demos, i d’haver quedat ben situats en bona posició en diversos certàmens importants per a grups novells.

El proper 18 de febrer Reina Republicana actuaran a Barcelona, concretament al CCCB.

En el seu Bandcamp podeu escoltar algunes de les seves cançons.

Imatge del musical Cop de Rock, font: Dagoll Dagom

Porta-la al teatre, burro. No t’ho pensis més i convida-la. Llença’t, cada instant és
l’últim i no torna a passar. I si et pregunta per què ho fas, digues-li que “només ho faig
per tu”. I si s’hi resisteix, parla-li dels seus ulls glaucs. I si encara no ho té clar, agafa-
li la mà i fes-la pujar al tren de mitjanit. Atura’t en una estació pròxima al Paral·lel de
Barcelona i entra al teatre. No hi veuràs res més que la teva història, la nostra història.

No és Moulin Rouge i ella no és Nicole Kidman. No és cap illa grega i no sona música
feta per escandinaus. És un poble de la Costa Brava i una banda està tocant rock n’roll.
Ell es diu Roc i ella Lluna. S’han trobat en una cala amagada i rocosa després del gol
de Koeman a Wembley. Parlen en català, riuen en català, ploren en català i fan l’amor
en català. Perquè en Roc “canta en la llengua que somnia”, com qualsevol persona de
qualsevol país normal.

Cop de Rock no és res mes que la història d’una generació que es va trobar amb un buit
cultural i que per emborratxar-se i dir tonteries a les noies havia d’agafar referències
literàries massa llunyanes. Però de sobte va començar a néixer alguna cosa a les
comarques interiors de Catalunya. Els osonencs Duble Buble o els sabadellencs La
Madame havien posat la primera pedra. Els Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït van
saber coronar el cim amb aquell ple absolut al concert del Sant Jordi del 1991.

No va ser cap fenomen, ni cap moviment, ni cap invent de la Generalitat. La gent jove
tenia ganes d’engegar la ràdio i sentir emocions en la seva llengua. Va ser només una
forma de normalitzar una situació i posar banda sonora a les necessitats vitals d’una
època.

Cop de Rock ens transporta de nou a aquell estiu màgic del 1992. Ens fa sentir aquelles
cançons que ens van regalar en format K7 o que varem comprar nosaltres mateixos amb
els diners de l’aniversari o dels Reis. Ara s’han convertit en l’embolcall perfecte d’un
musical amb personatges que canten, viuen, senten i s’enamoren en la seva llengua.
Com passaria en qualsevol musical de qualsevol país normal.

Enllaços: Web del musical | YouTube | Facebook | Twitter | Vota el videoclip a Videoclips.cat

Per tots els usuaris de Marrameu el descompte Bon Cop de Rock! Un 25 per cent de descompte en les entrades dels divendres a les 21:30 i dissabtes a les 22:00 hores! Heu d’afegir el codi POPUCAT en la vostra compra a ServiCaixa!

Jo, que sóc de Gràcia, puc donar fe que als anys cinquanta i seixanta del segle XX, el meu barri tenia una vida cultural intensa gràcies a aquestes entitats, els Lluïsos, el Centre Moral, el Círcol Catòlic, el Club Montclar, el Club Helena, l’Orfeó Gracienc, L’Artesà… i tantes altres que després van acollir als seus edificis projectes teatrals tan engrescadors com el Teatre Lliure (a la vella Cooperativa de La Lleialtat), i el Teatreneu (a la
Cooperativa dels Teixidors a Mà).

Quan amb Dagoll Dagom vàrem començar la nostra aventura teatral, cap al 1977, el país sencer, i tot l’Estat Espanyol, es trobava en plena flamarada de joia per la recuperació de les llibertats democràtiques i l’autonomia. Aquests anys foren d’una gran empenta per a les
associacions de tot tipus que van viure una edat d’or, en la qual organitzaven festes majors, festes de barri, festivals de teatre, cursets, manifestacions… Amb Dagoll Dagom havíem actuat a temporades teatrals muntades per Associacions de Veïns, per Associacions de Pares, per Associacions de Mestres… etc. Van ser uns anys d’efervescència de la creativitat i la il·lusió d’una ciutadania que es retrobava amb ella mateixa i gaudia tot fent ús de la seva llibertat.

Tanmateix, al llarg dels anys posteriors, les entitats han anat sent desplaçades en les seves activitats, per les iniciatives de caire oficial:

els Ajuntaments, Diputacions i Generalitat han anat substituïnt moltes d’aquestes agrupacions civils i, amb tota la bona fe del món –no ho dubto!- han fet una mena de “competència” a les entitats que, tret d’il·lusió i ganes de fer coses, de recursos econòmics i capacitats de professionalitzar els seus càrrec directius no en tenien cap. De mica en
mica, l’associacionisme ha anat perdent empenta i deixant-se dur pel proteccionisme de les institucions. Moltes entitats s’han reconvertit en centres cívics i han passat a dependre de pressupostos oficials.

A mi, pesonalment, aquest retrocés de l’iniciativa privada en el teixit cultural del país sempre m’ha produit una mena de calfred, ja que, d’una manera o una altra, estàvem deixant totes les responsabilitats culturals en mans de les institucions i, per tant, dels polítics. Quan una entitat s’oficialitza, de seguida comença a convertir-se en un organisme difícil de mobilitzar, amb un personal que, tot i estar motivat, no fa la feina com una il·lusió sinó com una professió; naturalment això té aspectes qualitativament molt bons però té el problema que el ciutadà es va desentent de l’organització de la cultura i ho va cedint –com gairebé tot en mans de l’Estat.

Ara, la crisi global ens fa replantejar totes les certeses adquirides al llarg d’aquestes darreres dècades de benestar i comoditats culturals, i també ens pot fer replantejar la necessitat que la societat té d’aquestes entitats per a sobreviure com a conjunt de persones que estimen la cultura i la llengua. La crisi, les dificultats, les mancances en els pressupostos oficials, estan desvitalitzant els organismes oficials/institucionals. Torna a ser el moment de les Entitats, de les Associacions, dels grups de gent que es reuneixen per organitzar festes, certàmens, premis… El poder polític, amb els pressupostos escapçats per la duresa de les retallades, li anirà girant l’esquena al món de la cultura i, altre cop!, les Entitats hauran de fer miracles amb les restes del naufragi. N’estic segur que se’n sortiran i, en certa manera, me n’alegro; perquè en realitat són els ciutadans els que han de generar aquests moviments associatius i l’Estat no els ha pas de substituir sinó ajudar.

Esperem que quan tornin les vaques grasses (si és que tornen) tots plegats haguem après la lliçó.

Joan Lluís Bozzo, Gener 2012

http://www.dagolldagom.com/ca/dagoll-dagom/team/bozzo

The New Raemon, el projecte personal de Ramon Rodríguez, tanca avui la gira del seu darrer disc ‘Libre Asociación’, a la Sala Apolo de Barcelona. Després d’haver girat per tot l’Estat amb un notable èxit, The New Raemon actua a casa per cloure un any ple de reconeixements i de bones crítiques pel seu últim LP. I és que ‘Libre Asociación’ s’ha convertit en una constant a les llistes de millors discos estatals de 2011. El canvi de rumb estilístic endegat per Ramon Rodríguez no ha minvat la seva repercussió, ni l’entusiasme del seu públic. Al contrari, ja que la seva proposta ha aconseguit una major solidificació i una més àmplia legitimació artística.

The New Raemon comptarà amb Ferran Palau, guitarra i veu d’Anímic, per fer de teloner i preparar l’ambient per a l’actuació principal. Les entrades tenen un preu de 18€ a guixeta i de 15€ de forma anticipada. Encara les pots aconseguir a Codetickets i Ticketmaster.

Recordeu que a Marrameu ja us vam parlar d’aquest fantàstic disc que és ‘Libre asociación’.

Click here to view the embedded video.

Aquest certamen es caracteritza per la seva vocació d’altaveu del talent local. El procurador de l’edició d’enguany, Arnau Sabaté, ens explicava la vessant triada per conformar el cartell. Sempre des de la independència més militant, s’ha procurat donar veu a bandes que porten un llarg recorregut en l’underground d’aquí, i d’altres formacions més joves però que aporten visos atractius de cara al futur. Una oportunitat magnífica, doncs, per saber per on i com batega l’escena.

Els concerts que podrem veure al Radar són els següents:

• AtletA / 18 de gener

• Balago / 15 de febrer

• Downliners Sekt / 29 de febrer

• Albert amb l’aigua al coll / 7 de març

• Huan / 14 de març

• Ocellot / 28 de març

Click here to view the embedded video.